Catalunya és, en aquests moments, una gran start-up política. Una iniciativa plena d’energia emprenedora, de dinamisme i d’il·lusió, que està immersa en un context d’elevada incertesa.
Malgrat l’anhel col.lectiu de la constitució d’una nova realitat política independent, no podem obviar alguns fets inqüestionables: la Catalunya d’avui ha replicat gran part dels errors del seu Estat actual (per exemple, l’estructura i cultura burocràtica de l’administració), i en ella s’han reproduït tota una sèrie de fenòmens nocius, exactament igual que a la resta de l’Estat: a Catalunya hi ha hagut bombolla immobiliària, les institucions financeres catalanes s’han arruïnat, s’han venut instruments financers fraudulents (les famoses “preferents”), s’han donat casos de corrupció, existeixen nombroses i inconnexes capes administratives, s’han dilapidat recursos en infraestructures absurdes, i bona part de la societat ha estat dopada llargament amb subsidis improductius. La política ha penetrat fins a les darreres capes de la societat, i l’ha contaminat d’interessos fragmentats i partidistes.
És obvi que patim un gravíssim dèficit fiscal que dinamita la nostra capacitat d’inversió i amenaça l’estat del benestar, però també és cert que a Catalunya no ha existit una política real d’indústria i de competitivitat durant dècades. Ha mancat, de forma secular, un consens sobre el model productiu del país. Ha estat absenta una estratègia d’excel·lència i creixement sostinguda a llarg termini, protegida de les interferències polítiques amb el consens estratègic de la societat civil (amb l’honrosa excepció de la política científica, que ha donat uns resultats excepcionals, validada i recolzada externament als successius governs per la classe científica del país). Excepte en la palesa voluntat d’independència, no tenim clar què volem ser de grans ni com aconseguir-ho.
El procés cap a la independència, doncs, ha de ser un gran revulsiu per regenerar i repensar Catalunya. Com en la creació d’una nova start-up en el món de l’empresa, l’escissió d’una gran organització obsoleta (l’Estat actual) per donar a llum una nova iniciativa emprenedora exigeix canviar cultures, processos, sistemes i recursos per adaptar-se al nou context, oblidar vells vicis i triomfar. També han de canviar els lideratges polítics i civils. Els líders de la Catalunya del futur no poden ser els antics gestors de la Catalunya decadent dels darrers anys.
I tenim una gran oportunitat. L’Estat propi ha de ser un Estat emprenedor. Un estat que tingui com a prioritat la construcció d’una economia capdavantera basada en la tecnologia (creadora de barreres d’entrada a la competència), la manufactura avançada (generadora de llocs de treball de qualitat i arrelats al territori) i les exportacions (base de la competitivitat global). Necessitem un nou model de país on la recerca i la innovació impregnin en els fonaments estratègics del nou estat. No serem espontàniament la Dinamarca del Sud sense el disseny d’un autèntic nou Estat emprenedor, i estructures i polítiques conseqüents. Hem de començar a planificar-les.
Disposem dels recursos estratègics per fer-ho: una base de recerca d’excel·lència que ens posiciona en el món, tradició i renovat esperit emprenedor, creativitat mediterrània plasmada en figures internacionalment reconegudes (Dalí, Miró, Gaudí, Adrià…), i arrels i estructura industrial preparada per competir globalment. Som un país petit amb capacitat atractiva de talent i amb una xarxa relacional intensa en la proximitat, base ideal per un ecosistema innovador. Barcelona és el gran epicentre de l’ecosistema. Però no ens enganyem, ni les illes d’excel·lència, ni la marca Barcelona, ni els joves de 20 anys que inicien un negoci de vendes per internet (model de referència equivocat d’emprenedoria) crearan l’economia del coneixement que desitgem i necessitem. Hem de recuperar els mecanismes de creació de riquesa. Caldran inversions estratègiques en tecnologies habilitadores, que conformen el substrat de la competitivitat industrial: TIC, nanotecnologia, biotecnologia, manufacturing avançat, microelectrònica i materials, entre altres. Inversions que la Unió Europea reclama i que ni Espanya ni Catalunya estan efectuant.
Si volem arribar al 3% d’inversió en R+D que ens fixa com a objectiu la UE, i situar-nos en posicions capdavanteres en innovació i competitivitat, el nou Estat ha de disposar d’un fons estratègic d’uns 1000 M€ anuals per impulsar projectes de recerca industrial i emprenedoria corporativa en PIMEs, i per atreure i impulsar projectes emprenedors de base científica i tecnològica. Només així generarem ocupació de qualitat. No tornem a caure en el parany de pensar que la simple dinàmica dels mercats, o els sectors en els que hem confiat en el passat (turisme i serveis) seran suficients. L’Estat emprenedor ha d’impulsar nous mercats, generar plataformes tecnològiques que alimentin a la indústria i li injectin ciència i coneixement. L’Estat ha de cobrir la subòptima inversió en R+D dels mercats i obsessionar-se per un futur industrial, amb una indústria tecnificada i sostenible. Tenim un “mittelstand” d’esperit germànic (gran col.lectiu de PIMEs especialitzades i amb elevat potencial exportador), només cal que l’impulsem.
En aquest debat sobre les noves estructures d’estat, és imprescindible que s’abordi la creació d’un CDTI (Centre de Desenvolupament Tecnològic i Industrial) propi. Les polítiques d’innovació no poden continuar sent “low-cost”. Els països més competitius del món disposen d’estructures com aquesta, orientades exclusivament a finançar els projectes més innovadors, que el mercat mai finançarà pel seu nivell de risc. Amb 1000 M€ d’injecció pública, s’aixecarien 4000 M€ addicionals en inversió privada en projectes de molt alta tecnologia industrial, situant-nos en el lideratge europeu de la innovació. Tenim les bases, fem-ho!
I, son molts, 1000 M€? No ho són. Són només el 6% de l’actual dèficit fiscal. Només 1/3 de la inversió en R+D d’una sola gran corporació com BMW. Només un parell d’anys de fons social d’alguna antiga gran Caixa. No ha de ser un problema de recursos. En tot cas, és un tema de voluntat política i d’estratègia de futur. Una estratègia que no només ens permeti arribar a assolir la independència política, sinó també un lideratge econòmic internacional, i la creació del gran hub innovador del Sud d’Europa, una autèntica “start-up nation”.
En la construcció d’un nou Estat, no oblidem que aquest sigui un Estat emprenedor. Aquest és el camí del futur.
(Sabem que 1.000 M€ és una quantitat desorbitada avui, però cal començar. França acaba de fer públiques inversions de 3.700 M€ per recolzar 34 grans projectes de desenvolupament tecnològic i industrial, que pretenen crear 485.000 llocs de treball. Quan despertarem?)
(Sabem que 1.000 M€ és una quantitat desorbitada avui, però cal començar. França acaba de fer públiques inversions de 3.700 M€ per recolzar 34 grans projectes de desenvolupament tecnològic i industrial, que pretenen crear 485.000 llocs de treball. Quan despertarem?)
Caram! Llegin-te sembla que haguem fet coses malament per que ens hagin obligat a fer-les! Som conseqüència dels nostres actes, i estic d'acord amb que ens hem de regenerar, però no tinc gens clar que la independència en sigui un factor condicionant. No entro en el debat perque estic cansat de debatre, i per que el teu blog es d'innovació.
Trobo que és una llàstima que facis ús del teu blog per fer apologia de la independència. Seguiré aquí per que m'agrada llegir altres tipus de continguts (innovació) però no sé si seré capaç de tornar a soportar un article en aquesta línia.
És exactament al contrari, Ricard: el que he intentant transmetre és que la independència no ha de ser un fi en si mateixa. I, que en el debat que s'està produint, trobo a faltar la discussió sobre el model de país que volem. Que, òbviament, per mi, hauria de ser un país tecnològicament avançat, competitiu i innovador.
Xavier crec que l'article i la resposta son impecables i plens de sentit comú pel qual et felicito. Segurament encara caldra afrontar comentaris com el d'aquest xicot, una mica esviaxats i carregats de lastre massa obvi. Endevant desde Desmarca TSL
Joan Marca